Terapies individuals--> Estat d'ànim--> Distímia

Descripció

El trastorn distímic és un dels més freqüents entre els trastorns depressius, que al seu torn tenen una alta prevalença. Es considera que pot afectar d'un 3 i un 5% de la població. L'inici sol ser primerenc. Apareix amb doble freqüència en dones que en homes, sola o associada a altres trastorns psiquiàtrics, sobretot depressions greus. És freqüent en la seva evolució la deterioració social i l'abús de substàncies com alcohol i altres drogues. Es troba emparentat amb la neurastènia o la psicastènia.

Definició

La distímia, també cridada trastorn distímic, és un trastorn afectiu crònic de caràcter depressiu lleu, caracteritzat per la baixa autoestima i aparició d'un estat d'ànim malenconiós, trist i abatut, però que no compleix amb tots els patrons diagnòstics de la depressió, es creu que el seu origen és de tipus genètic-hereditari i que en el seu desenvolupament influirien factors psicosocials com el desarrelament, la falta d'estímuls i premis en la infància, entre altres causes.

Diagnóstic

El principal símptoma és l'estat d'ànim distímic persistent gairebé tots els dies al llarg de, com a mínim, dos anys.

Altres símptomes poden ser:

• Trastorns de l'alimentació: inapetència o ingesta compulsiva.

• Trastorns del somni: insomni o hipersòmnia.

• Sensació de dèficit d'energia vital, cansament injustificat, fatiga contínua.

• Trastorns de la memòria i la capacitat de concentració.

• Baixa autoestima, sentiment d'incapacitat.

• Sentiment de desesperança, pessimisme.

• Incapacitat per a la presa de decisions.

• Aïllament o fòbia social, falta de loquacitat, pèrdua d'interès per activitats agradables o per l'activitat sexual.

El diagnòstic ve donat per l'existència del símptoma principal i algun dels secundaris de forma persistent i estable, si bé els pacients poden experimentar variacions al llarg del temps en la intensitat de la simtomatologia.

Tractament

La distímia és una patologia que dura anys. Són poques les persones que es recuperen completament. L'habitual és que el tractament, sense resoldre'l completament, millori significativament el quadre clínic, precisant el manteniment de la teràpia de manera crònica.

El tractament més eficaç és l'associació de fàrmacs antidepressius inhibidors de la recaptació de serotonina amb les psicoteràpies conductuals, cognitives, psicoanalítiques, interpersonals, de grup... Sense tractament, l'habitual és que la distímia evolucioni a una depressió major, cridada "depressió doble".